Data: 01.09.2012
Lloc: C.R.E.C. de Sant Daniel
L’Associació de Veïns de la Vall de Sant Daniel, ens va nomenar Pregoners de la Festa. Abans del sopar de Festa Major, en presència d’unes 300 persones, el president va fer lectura del pregó que va ser molt celebrat. Tot seguit varem lliurar als assistents un petit record de la diada, consistent en un parell d’enganxines, un punt de llibre, un tríptic i com no, una butlleta per donar-se d’alta com amic dels MSD.
EL PREGÓ
Bona nit a tothom…
Abans de res, volem expressar el nostre agraïment a l’Associació de Veïns i al CREC, organitzadors de la Festa Major, per la deferència que heu tingut amb nosaltres, l’Associació Manaies de Sant Daniel, convidant-nos a fer el Pregó d’enguany de la Festa Major de la Vall.
La veritat és que ens heu fet sentir molt orgullosos: no tenim ni un any de vida i ja ens teniu aquí llegint el pregó de la Festa Major. Deu n’hi do!
Bé, però anem al que fa al cas:
Els veïns de la Vall soleu celebrar la vostra Festa Major per aquestes dates. No son triades a l’atzar sinó que es deuen a que, com diuen les cròniques, va ser el dia 1 de setembre de l’any 888 que arribaren a aquesta vall les despulles del màrtir Sant Daniel, un monjo eremita armeni decapitat pels àrabs a Arles de Provença i a qui els seus deixebles portaren fins aquí per evitar que el llencessin al mar. Aquí va ser sepultat i, per ser venerat com calia, es va construir una petita església que ben aviat va passar a ser la parròquia dels pocs habitants amb que aleshores comptava la Vall coneguda amb el nom de Tenebrosa.
Anys més tard, el 1015, la comtessa Ermessenda va fer possible que aquella petita parròquia es convertís en l’actual monestir benedictí que va prendre per patró al màrtir Sant Daniel i que va donar nom al poble i per extensió a tota la vall.
Durant 9 segles, el municipi de Sant Daniel va mantenir la seva sobirania i independència fins que el 1963 va ser annexionat a Girona. El poble va perdre la seva independència i Girona va guanyar una herència valuosíssima: un venerable monestir benedictí que enriquiria el seu patrimoni històric i arquitectònic i una vall que sembla feta a mida pel caràcter gironí: petita, acollidora, entranyable i tranquil·la.
Girona i els seus habitants ja se l’han fet seva (de moment sense espatllar-la massa si no mirem cap a la variant…) i ja us heu acostumat a veure passar cada dia gironins que venen a treure aigua de les vostres fonts i a passejar, caminar, córrer, pedalar o simplement badar pels seus camins i paratges. Però és de justícia recordar de tant en tant, i avui és un bon dia per fer-ho, que tot això i fins no fa gaire era un poble amb totes les de la llei.
Afortunadament, els habitants de la Vall heu sabut mantenir l’esperit i el caràcter d’aquest indret amb activitats com aquesta que ara ens aplega. Nosaltres també voldríem ajudar a mantenir aquests trets diferencials col·laborant en les vostres tradicions i participant-hi de manera ben activa.
Però, abans de parlar de nosaltres, els nous manaies de Sant Daniel, i per complir amb el quart manament que ens diu que els fills hem d’honorar els pares, deixeu-nos dir quatre coses dels nostres avantpassats.
Dels antics Manaies de Sant Daniel se’n té noticia escrita des del 1751. En sabem que custodiaven “el misteri” del Sant Sepulcre el dijous Sant a l’església del Carme, que obrien les processons de Setmana Santa que es feien a Girona; que els integraven, sembla que exclusivament, veïns de la Vall que orgullosament exhibien el seu càrrec de manaia i el deixaven en herència als seus fills; que el preuat títol de Capità manaia era tant cobejat que en alguna ocasió s’havia arribat a requerir la intervenció d’un magistrat de la judicatura per resoldre qui podia assolir el càrrec. També sabem que eren gent valenta i fornida, que ocultaven les seves cares darrera grans barbasses, que portaven llances que provenien dels terços de Flandes i que eren mercenaris quina soldada solia consistir en un ressopó que, pel que diuen, no tenia gaire de quaresmal, circumstància que afavoria que les seves desfilades no fossin sempre tan solemnes com requeria l’ocasió. Amb el llenguatge actual i per entendre’ns, sortien “dopats”…
Tanmateix se’ls ha de reconèixer que van mantenir ben encesa la flama de la tradició manaia i que varen unir el seu nom al de Sant Daniel per sempre més. Una prova d’aquest arrelament és que quan portaven a la parròquia un nou nat a batejar, diuen que el rector preguntava: “Que porteu a la Santa Mare Església, dona o manaia?”.
Per circumstàncies que ara no venen al cas, l’any 1931 es varen abolir a Girona totes les manifestacions religioses, i amb elles les processons i, de retruc, els manaies.
Acabada la guerra del 36 que de civil no en tenia rés… alguns nois de Girona varen tenir la pensada de ressuscitar els manaies, que ara estarien formats per gent d’ordre, de moral provada i, amb el temps, adscrits a la Confraria de Jesús Crucificat. Els nous manaies tenien poc a veure amb els seus ancestres. No s’hi assemblaven ni amb les maneres, ni amb l’aparença ni amb la procedència dels seus integrants. Hi havia però un punt en comú: els manaies de Girona volien ser populars com ho havien estat els de Sant Daniel. I més encara, pretenien ser un lloc de convivència on joves dels dos bàndols que s’acabaven d’enfrontar de manera fratricida poguessin passar-ho bé junts dedicats a objectius nobles i de profit per la seva ciutat.
Amb el temps els manaies de Girona s’han distingit per assumir l’important missió de preservar i mantenir les tradicions de Reis i de la Setmana Santa, i molt especialment per participar a la Processó del Sant Enterrament, que els hi deu en gran part la seva continuïtat fins als nostres dies.
Arribats a aquest punt, observem com la història es torna a repetir: un grup d’amics, alguns dels quals som manaies de Girona, hem recordat aquells bons propòsits dels nostres fundadors i hem volgut recuperar aquells valors que, al nostre entendre, no tant sols no han perdut en absolut la seva vigència sinó que son avui especialment necessaris: el compromís, la convivència, la solidaritat i la tolerància. I ens hem preguntat per què no podria haver-hi a la nostra ciutat uns nous manaies que actuessin a partir d’aquests valors.
Potser algú es pot preguntar per què hem pres com a distintiu la imatge del manaia?
Els manaies evoquen la figura dels soldats però son gent pacífica. Van armats amb llances o espases i tanmateix no volen fer mal a ningú. La seva vàlua no depèn de la seva capacitat ofensiva sinó del compromís que han establert amb la tradició, amb la seva ciutat i amb tot allò en el que creuen. Els manaies s’ho prenen molt seriosament tot això i per això desfilen dignes i marcials. Nosaltres també ens volem prendre seriosament els nostres objectius.
I per què precisament els de Sant Daniel?
Els manaies de Sant Daniel tornen a reviure, en part, per dignificar la memòria dels seus avantpassats i heretar-ne allò que tenien de bo. Potser eren una mica eixelebrats però estaven arrelats a la seva terra i eren molt populars. En aquest sentit ens ajuden a representar el nostre desig d’estar oberts a tots aquells que es vulguin acostar a la nostra associació. En ella no s’hi farà cap distinció ni s’exclourà a ningú per raó de la seva procedència, condició social, creences o ideologies.
No hem pogut conèixer a cap manaia de Sant Daniel però sabem de primera mà que els fundadors dels manaies de Girona eren bons amics. Alguns hem tingut la fortuna de conèixer-los i ens han ensenyat una altra lliçó cabdal: que els propòsits més lloables i la dignitat que es requereix per dur-los a bon terme no estan renyits amb la sana diversió i l’amistat. Per això també volem que a la nostra associació la gent s’hi senti a gust. Petits, joves i grans hi podran trobar un espai de relació alegre i distés.
Enguany hem estat convidats a participar-hi amb el pregó, ens agradaria que a partir d’ara poguéssim fer-ho col·laborant amb l’Associació de Veïns i al CREC amb tot allò en què us puguem ajudar.
I per acabar, recordar unes paraules de Prudenci Bertrana, qui va arribar a dir que “Els millors manaies de la terra són els nascuts a la Vall de Sant Daniel…” Tant de bo que estiguéssim a l’altura d’aquesta afirmació. Comptem amb la vostra ajuda per aconseguir-ho.
Moltes gràcies.
VISCA SANT DANIEL!
